Prensa

Nadie puede ver como le sienta un sombrero si no tiene un espejo delante.  Una misma no puede ver la verdadera forma que está alcanzando este proyecto si todo lo que se cuece no pasara.  Este apartado es un recogido de todo lo que mueve este proyecto, y una manera más de agradeceros todo el apoyo.

VíDEOS

21 de abril de 2010. El programa Estació Central de TeleHospitalet y todo su equipo quisieron que el bombí­n saliera por televisión. La prueba de ello aquí­!

Una amiga y compañera del mundo cantautoril hizo este pedazo de video homenajeando una canción del Niño de la Hipoteca. ¡A ver si encontrais bombines!

Por sorpresa de una servidora, el pasado 17 de junio de 2010 el bombí­n acabó concursando en el programa de Andreu Buenafuente, en la Sexta

——————————————————————————————————————————————————————————-

EXPOSICIONES

El bombí­n también tiene su propio cuento.  La suerte y el honor que Jordi Cantavella escribiera esta historia.

EL BARRET DE LA DISCí’RDIA per Jordi Cantavella

La Marta Sánchez no hi podia fer res, era anglí²fila. Li agradava la música de la Gran Bretanya, el te amb llet, la literatura brití nica, la disciplina anglesa…
Quan podia, feia una escapada a Londres per impregnar-se dels aromes del Tí mesis.
Fa cosa d’un any, mentre es passejava per les paradetes del mercat a l’aire lliure de Camden Town es va sentir atreta per un objecte que semblava tenir vida prí²pia.
—Agafa’m, Marta!
La Marta es va mirar aquell barret de color negre que semblava cridar-la. Era el tí­pic barret anglí¨s, el mateix que duia al cap en Winston Churchill.
—Agafa’m, Marta! —semblava insistir el bolet.
La noia, mentre sentia un pessigolleig a la seva anatomia més reproductiva, va preguntar quin era el preu. Li va semblar correcte i el va adquirir sense pensar-s’ho dues vegades.
Un cop va ser de la seva propietat, es va dirigir al primer parc que va trobar i va cercar algun racó solitari. Necessitava intimar amb ell. Rere uns solitaris salzes se’l va encasquetar i allí  mateix va gaudir d’un orgasme bí­blic. Prou estrident com per espantar els estornells que hi havien fet niu.
—Molt bé Marta —li va transmetre el barret directament al cervell—. Em sembla que tu i jo ens entendrem.
Aleshores el barret va transmetre a la Marta el segí¼ent missatge:
—Sóc en Sir James Bellamy i el meu encanteri només em permet comunicar-me amb els humans un cop cada cinquanta anys. Aquesta és la segona vegada, ja que la primera va ser un frací s estrepitós. Necessito provocar un orgasme a mil persones. Només cal que em posis a mil caps diferents i jo m’encarregaré de la resta. Si ho aconseguim en menys de dos anys jo tornaré a ser qui era i t’estaré eternament agraí¯t, et sabré compensar.
—Com, amb més sexe? —va preguntar la Marta tota contentona i esbufegant com una lleona i més calenta que una olla a pressió—. Ho fem una altra vegada?
—Un moment, dona. Recorda, m’has de trobar mil caps i sobretot has de fer una fotografia, un primer pla de la persona, just en el moment en que arribi al clí­max… i fes el favor de deixar de tocar-te i torna’t a posar les calces, que som a un lloc públic i hi ha criatures!!!

A partir d’aleshores la Marta Sánchez va tornar a Barcelona i va enredar les seves amistats perquí¨ es deixessin fotografiar mentre tenien un orgasme duent un barret anglí¨s posat. Era divertit veure com la gent volia dissimular les ganyotes de satisfacció. No sabien com ni perquí¨ perí² s’escorrien com a bí¨sties amb aquell graciós bolet al cap. I de cap manera volien que es notés en el retrat els goigs i les joies que el seu cos experimentava.
Els barris de Sants i de Grí cia van esdevenir un gemec popular grí cies a la Marta i el seu barret anglí¨s. La gent mirava de dissimular, no sempre amb í¨xit, davant de la cí mera un dels actes més í­ntims de la vida humana i la Marta preparava la seva primera exposició. Si la penya s’escorria de gust, doncs ella podia aprofitar l’avinentesa i fer-ne quatre duros.
—Algun dia m’explicarí s per quí¨ i qui et va fer aquest terrible, perí² profitós, encanteri? —va preguntar la Marta després d’haver gaudit amb ració extra del seu barret.
—Va ser la meva mare, Lady Marjorie —va dir en James amb gran tristor—. Tot just quan el Tití nic havia xocat contra l’iceberg, em va venir a avisar al meu camarot. Va entrar sense trucar i em va enxampar mentre em feia un solo de flabiol, just en el moment í lgid de la interpretació. Em va dir que era un porc i que em condemnava a esdevenir barret. Em va dir que l’onanisme era molt egoista i que si volia deixar de ser un barret havia de fer gaudir als altres mentre jo romania insensible.
Ma mare va morir ofegada a les fredes aigí¼es de l’Atlí ntic mentre jo surava a l’aigua grí cies a la meva nova forma. Em va recollir un jove mariner del Carpí tia. El vaixell que va venir a socórrer les ví­ctimes del malaguanyat Tití nic.
—Una histí²ria molt trista —va dir la Marta—. Ho fem una altra vegada?

I heus aquí­ que el temps va anar passant i la Marta va aconseguir la foto de cadascun dels mil passerells que gaudien les excel•lí¨ncies del barret.

Va arribar el gran moment de veure quin era l’aspecte real d’en Sir James Bellamy. A casa de la Marta va començar el compte enrere: 5, 4, 3, 2 ,1… i tot d’una, enmig d’una mena d’explosió amb pudor de sofre va aparí¨ixer un senyor d’uns seixanta anys, tovet i grassonet, amb una calba lluenta i perlada de suor. No aixecava gaire més de metro seixanta i mercí¨s a la seva panxota semblava una baldufa de carn humana.
—Perí² quina merda és aquesta!!! —va exclamar la Marta amb l’í nima als peus.
—Sóc en James Bellamy, estimada i sóc tot teu —va dir l’anglí¨s, que anava tot despulladet i ja mostrava un inici d’erecció.
—Així² és una estafa!!! —va xisclar la Marta indignada i sense deixar de mirar amb fí stic aquell vellet sí tir que la mirava de dalt a baix amb la llengua fora i esbufegant com un gos salsitxa.
Ella va petar a córrer mirant de fugir d’aquella mena de gnom lasciu que la perseguia per tota la casa.
—Perí² no eres un adolescent que fou enxampat per la seva mare mentre se la pelava? —va preguntar ella mentre corria pel menjador i posava tots els mobles al seu darrere.
—í‰s que la meva mare ja tenia noranta anys aquell dia —va respondre ell mentre apartava els mobles.
Finalment ell la va enxampar per un peu i la va fer caure de lloros, ell mirava d’estripar-li la roba a la Marta perí² ella es defensava a cops de puny i mossegades.
—Perí² si ja ho hem fet moltes vegades! —va exclamar ell tot dolgut—, pensava que hi havia alguna cosa entre nosaltres.
—Hí²stia, no m’ho recordis! —va respondre ella— Jo no sabia que eres tan lleig.
—Fereixes els meus sentiments —va dir ell—. Dóna’m una oportunitat.
—Ni boja —va sentenciar ella—. Abans m’ho faig jo tota sola.
—No ho diguis així² â€”va pregar ell—. No siguis egoista.
—Mil vegades prefereixo els meus dits que la teva tenora.

Aleshores, just en aquell moment, la Marta va esdevenir una barretina.

————————————————————————————————————————————————————————————–

¡Tenemos flayers propagandí­sticos! Grí cies í€lex pel Disseny!